L'avi

El cop de porta al tancar-se activa un pensament: em falta alguna cosa. M’entres prem el boto de l’ascensor, decideix fer un repàs al bolso. Diners, mòbil, boli, llibreta, ipod... merda les claus!
Sempre que s’activa aquest pressentiment, son les claus. Ara li fa ràbia haver tancat la portat sense mirar el bolso abans.
Decideix no quedar-se a la porta ploriquejant, perquè esta clar que el seu gos es molt espavilat, però d’obrir portes encara no en sap.
No es tan greu, pensa. Només ha d’esperar que el seu company torni de treballar... mira el rellotge... només es mig horeta, alguna cosa trobarà per fer!
De moment anirà al banc, que per això havia sortit de casa. De camí passa per la plaça dels porxos. En realitat no li ve de pas, però decideix fer un rodeig, perquè la mig hora es passi més rapida. La veritat, es que no te gaire paciència i sap que si acaba aviat de solucionar la paperassa del banc, començarà a posar-se nerviosa.
Així que passa per la plaça i es queda encantada. Li agrada tan, els porxos, la fonteta del mig de la plaça, les cases baixes i antigues que l’envolten, els avis que seuen als bancs i xerren o prenen el sol. I el que més li agrada es la floristeria que hi ha a la cantonada. Tan petita, tota de fusta, plena de colors i olors des del terra fins al sostre. No hi ha un racó que se n’escapi.
S’atura a mirar les flors, a olorar les plantes de menta amb les fulles tan petites i verdes, que donen ganes de mastegar-les com els xiclets. El gessamí amb les seves floretes blanques i aquell olor tan intens que la transporten a les nits d’estiu. I les roses tan boniques i amb aquell tacte setinat que donen ganes d’acaronar-les. Aquestes olors li donen pau, la relaxant i la fan somriure. I pensa que la paperassa del banc, ja la farà un altre dia i que aquesta estoneta que li queda l’aprofitaran seient en un banc de la plaça, a propet de la floristeria, prenen el sol en un banc i si te sort sentirà la flaire de les flors.
Quan porta una eternitat asseguda, bé en realitat son cinc minuts. Nota una presencia al seu costat. Obre els ulls, que els havia tancat per gaudir del sol i els sons de la plaça.
Al seu costat hi ha un avi, d’ulls blaus i grans. Porta unes ulleres gruixudes i passades de moda. El que li fa més gracia son les espardenyes que fa servir. Son antigues, com de ballar sardanes. Les porta lligades al turmell amb una cinta. Son blanques però de tan usades han agafat un color gris.
L’home s’ha adonat del seu escrutini i la mira somrient. Té un somriure agradable, simpàtic, que l’obliga a somriure a ella.
Sense adonar-se començat a parlar. Ell li fa moltes preguntes: quants anys té? On viu? Que fa? Si te novio? Si es feliç? I ella tan poc donada a parlar amb desconeguts i molt menys explicar-los la seva vida, se sent còmode i es deixa anar.
I li explica tot el que ell vol. Perquè se sent bé, perquè aquell home té algú familiar que li agrada, que el fa especial. Es tan maco, hi ha algú en la seva mirada que l’emociona.
Ara li toca a ella. Comença a fer-li preguntes. On viu? Que fa? Si te dona? Fills? I nets? A que es dedicava?
Ell li contesta encantat i li explica un munt d’anècdotes i detalls. I encara li agrada més, quan descobreix que es dedicava a muntar envelats com el seu avi. D’ell només té records creats a partir de fotos i coses que ha sentit explicar per la seva mare.
Ell li explica que va conèixer a tots els seus nets, menys a la petita, que no va a estar temps. Per que no va a estar temps? Li pregunta. La vida es així, ens va separar. Li contesta amb els ulls humits i un petit somriure. I encara que no li dona més explicacions, ella l’entén. Estranyament sap de que li parla. Es miren i somriuen. S’agafen de la ma i mirant junts la plaça.
- Saps a l’avia li agradaven molt les flors, sempre deia que li hagués agradat tenir un jardí... però al nostre patí només teníem lloc per geranis i ...
- ... i una planta de gessamí – acaba ella.
Ell s’aixeca, li fa un peto a la galta i li acarona els cabells. Marxa caminant poquet a poquet sense mirar enrere. Ella el segueix amb la mirada. El sent xiular, tal com ho fa sa mare quan esta contenta.
- Ei nena que fas aquí? – sent una veu. Obre els ulls i veu al seu company.
- M’he deixat les claus i t’esperava.
- Un dia et deixaràs el cap!
- M’entres no el perdi.
S’aixeca del banc i camina cap a casa. Ella si que mira enrere, però ja no el veu. Només queda el record de les fotos, les petites anècdotes i les espardenyes.