MARIONA

La Mariona, es morena, es maca, es simpàtica, curiosa, extrovertida però desconfiada. La seva família esta formada per son pare i sa mare. I dos germans. Te cosins/es. La majoria son més grans, menys un noi que te la mateixa edat que ella. Amb aquest si feia molt, durant un temps van compartir un grup d'amics. Així que els caps de setmana quedaven i sortien. En aquest grup, hi havia un noi que li agradava molt. Sempre en va estar penjada. Al principi ell no li feia gaire cas, però amb el temps i quan la Mariona va abandonar els pantalons curts i les Victoria, ell va mostrar molt d'interes, tan que aquest noi va ser amb el primer que va fer l'amor. Però això va ser molt anys desprès, quan la Mariona ja no sortia amb el seu cosí i els seus amics.

Quan la Mariona va començar la Universitat, un dia es va creuar amb ell. No ho sabia pas que anaven a la mateixa universitat. Així poc a poc es van anar trobant pels passadissos, cada cop mes sovint, fins que un dia ella la va convidar a fer un cafè. Aquell dia li va confessar que les trobades casuals no ho eran tan. A partir d'aquell cafè tot va canviar.El primer dissabte el primer peto. I desprès en van seguir molts d'altres. I carícies, i petons i més carícies i més ànsies d'acariciar.

La Mariona encara vivia amb els pares, però ell compartia pis amb altres nois. Així que finalment un dia, el cafè va acabar a casa d'ell. Al seu llit individual, estret, solter. Per ella va ser la primera vegada, per ell no. I les preses i les ganes van fer que no fos l'experiencia còsmica que esperava la Mariona. Però no van faltar oportunitats per millorar l'experiencia, a base d'assaig-error, van començar a disfrutar tots dos. Durant uns mesos el més important, el centre de les seves vides compartides va ser el sexe.

Na Mariona va començar a dubtar de la relació. Del interès real d'ell. Es preguntava si potser ell només volia sexe i prou. Fins que un dia va explotar i va encarar les seves pors. En preguntar-li si ell l'estimava, la seva cara va ser un poema. Però la resposta va ser clara. No l'estimava pas. No t'estimo pas. Li agradava molt. M'agrades molt. Però no l'estimava. No t'estimo. Potser la preguntava no era l'adequada. Li va preguntar directament si només volia sexe amb ella. I ell va esclafar a riure. No, no només volia sexe. M'agrada fer d'altres coses amb tu.

En acabar el curs la Mariona es sentia exultant, feliç, amb ganes d'explotar com una bombolla de sabó. Sabia que ella no l'estimava, però tot i el seu caràcter desconfiat, no va dubtar d'ell i de les seves ganes d'estar amb ella. Va arribar l'agost i van marxar junts de vacances.

Al setembre tota aquella alegria es va anar fonen. El seu cos no emetia tanta energia. Es va començar a trobar malament, un dia si i l'altre també. Es marejava facilitat i vomitava cada matí. Un dia amb sa mare van decidir anar al metge. Aquell dia va canviar la vida de la Mariona. La noticia que acompanyava els resultats de les anàlisis era clara. Ningú en dubtava, ben al contrari, tothom ho sospitava. Na Mariona estava prenyada.

A casa seva el missatge va ser clar: havia d' avortar. Era jove, tenia una carrera per davant i moltes coses per fer. Ets molt jove, encara tens moltes coses per fer. Li deia sa mare. I ell que diu? preguntava son pare.
Però la Mariona no li havia dit encara. Necessitava temps per pensar, per saber que volia fer amb aquell nen. Avorta. Deia la mare. No siguis tonta. I a la Mariona no li semblava una mala opció, però es que ella volia tenir aquell nen. Per això li costava tan explicar-li a ell el que estava passant.

Però no va deixar passar gaire temps i li ho va explicar. Ja coneixia la resposta. No va ser una decepció, s'havia el que li diria i ho entenia perfectament. No t'estimo, no vull aquest nen. El que no s'esperava pas, es que ell la rebutges a partir d'aquell moment. No més cites, no més trucades, no més converses, ni mirades, ni cafès. La Mariona es va convertir en una absoluta desconeguda per ell. A partir d'aquell dia, no van tornar a parlar. Mai més.

Na Mariona va aguantar amb força. Durant 9 mesos va sobreviure a la tristor d'aquell abandó. Va fer el cor fort, va aguantar els plors, va aguantar la tristor, tot coll avall, tot amagat en el racó més recondit del seu cor.
Va arribar el dia del part, i tot va anar bé. Un bon dia de maig, el nen va estar en els seus braços, i va començar a plorar i ja no va parar fins molt temps desprès. Els mesos passaven, el nen creixia i s'alimentava dels petons dels altres.

Finalment el dia que el nen complia un any i la Mariona va ser incapaç de sortir de la habitació per bufar les espelmes del pastis amb el nen, sons pares van prendre una decisió. La Mariona va ser ingressada en un centre. Va signar uns papers i el nen va passar a estar sota la tutela dels avis.

Durant el mig any que la Mariona va estar ingressada es va preguntar moltes coses: quin nom tenia el nen? per que? per que no l'estimava? era possible no estimar lo? I es sentia una persona mesquina, miserable, un monstres, per ser incapaç de sentir algú cap aquell nen. Ella l'havia observat molt, i era un nen molt maco, però no sentia res per ell. Ni amor, ni ràbia, ni simpatia, aquell nen no significava res per ella.

El dia que va sortir del centre, la Mariona tornava a ser la noia que havia abandonat en el llit individual, estret i solter d'aquell amic de tota la vida. Va tornar a casa dels seus pares. Els va besar, els va donar les gracies i va demanar veure el nen. Va preguntar pel seu nom. Bruno.

Aquell mateix dia va recollir 4 coses i va marxar.